Un estudi revela noves claus de l’últim gran brot de pesta d’Europa
Un estudi de la UAB i la UOC publicat a la revista científica PNAS revisa la naturalesa biològica d'una de les últimes grans plagues a l'Europa occidental del segle XIX -el brot de pesta a Mallorca el 1820-. La recerca ajuda a entendre millor com circulava i es transmetia la malaltia, l’evolució dels brots i la importància dels confinaments.
Al maig del 1820, a la zona est de l'illa de Mallorca va començar un brot de pesta que tradicionalment havia estat classificat com a un episodi tardà de pesta bubònica. Ara, l’estudi ‘The 1820 Mallorca Plague Was Not a Classic Bubonic Outbreak’, publicat a la prestigiosa revista científica PNAS i realitzat pels professors Pere Puig, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i del Centre de Recerca Matemàtica (CRM), i Joana Pujadas-Mora, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora ICREA acadèmia, analitza aquest brot i revisa com es transmetia la pesta en un context anterior al desenvolupament de la bacteriologia.
La investigació recull que en aquell episodi la mortalitat va arribar al 78% i segons els documents històrics, els malalts empitjoraven molt ràpidament. Aquestes característiques fan pensar que les formes pneumònica i septicèmica de la pesta van tenir un pes important en el brot, en contra de les interpretacions anteriors, que l'atribuïen principalment a la pesta bubònica transmesa per les picades de puces associades als rosegadors. Les dades històriques també descarten que les rates actuessin com a reservori de la malaltia i apunten als ectoparàsits humans, com les puces i els polls, o al contagi directe entre persones com les vies de propagació més probables en l’episodi de 1820.
Segons la investigació, el brot del 1820 de Mallorca va arribar probablement procedent de Tànger a través de la tripulació d’un vaixell, ja infectats, que van desembarcar de forma clandestina a la zona de Son Servera, a l’est de l’illa. El poble no tenia port i les mercaderies es desembarcaven amb petites barques de rem, fet que fa improbable que les rates infectades arribessin a terra. El més probable, segons l’estudi, és que puces infectades provinents del vaixell piquessin habitants de Son Servera, que posteriorment van emmalaltir. Una altra possibilitat és que la malaltia arribés a través del contacte estret amb membres infectats de la tripulació. A partir d'aquest primer focus, la pesta es podria haver estès ràpidament a través d'ectoparàsits humans, com puces o polls, i també mitjançant la transmissió directa entre persones de les formes septicèmica i pneumònica.
L'importància del confinament
Tot i això, l’epidèmia no es va estendre de forma massiva gràcies a les estrictes mesures d’aïllament que es van implementar un cop el brot va ser confirmat. Les poblacions d’Artà, Son Servera i Capdepera van ser acordonades i també, posteriorment, Manacor. Aquestes mesures que van suposar una forta presència militar i van reduir el comerç i el moviment entre pobles el que demostra la consciència per part de les autoritats que la malaltia era contagiosa.
En total, més de 2.400 dels 7.500 habitants de la zona van morir durant aquest episodi que es coneix com l’últim gran brot de pesta a l’Europa del segle XIX.
Aquesta investigació qüestiona les interpretacions tradicionals sobre la desaparició de la pesta a l’Europa occidental i destaquen el paper del comportament humà, la mobilitat i els ectoparàsits en l'evolució de les epidèmies.
L'estudi es basa en un registre històric diari que fins ara no s’havia examinat i que recollia de manera sistemàtica el nombre de malalts, morts, convalescents i pacients recuperats durant tot el brot. Combinant aquesta documentació històrica amb mètodes quantitatius avançats, la recerca aporta nova informació sobre la naturalesa del brot i permet entendre millor com es desenvolupaven les epidèmies de pesta abans que se'n coneguessin els bacteris responsables. Així, contribueix a connectar les evidències històriques amb el coneixement actual sobre la transmissió de les malalties.
Aquest treball demostra el valor de combinar la modelització matemàtica i estadística amb fonts arxivístiques per reconstruir l'ecologia de malalties passades i millorar la nostra comprensió de la transmissió de patògens en poblacions històriques.
Article de referència: Puig, P., & Pujadas-Mora, J. M. (2026). The 1820 Mallorca plague was not a classic bubonic outbreak. Proceedings of the National Academy of Sciences https://doi.org/10.1073/pnas.2536892123