Un estudi de l'ICPS aprofundeix en la bretxa argumental de nois i noies respecte a la igualtat i el feminisme

L’estudi, elaborat per Maria Freixanet, Jana Pous i José Berna, analitza els discursos recurrents entre la gent jove en temes com el masclisme, el feminisme, els valors igualitaris i les relacions entre uns i altres, i certifica la clara distància entre les opinions que emeten ambdós grups.

El treball es va portar a terme entre octubre i desembre de 2024 fent servir una metodologia qualitativa, amb grups de discussió (focus groups), treballant amb grups reduïts de nois i noies de quart d’ESO, d’entre 14 i 15 anys, de nou instituts de la província de Barcelona, tant públics com privats, ubicats a barris diferents socialment i econòmicament en termes de renda i no només de Barcelona ciutat, sinó també de la seva perifèria territorial. Cada grup classe es va dividir en tres subgrups: un de nois, un de noies i un de mixt, d’unes 8–10 persones cadascun. En total hi han participat 239 adolescents. Aquest sistema, amb grups reduïts, ha facilitat captar la complexitat de les opinions que s’emeten, el pes dels diversos arguments i les zones de consens.

Sistemes de valors polítics divergents

Les principals enquestes d’opinió política i social dels últims anys estan apuntant a canvis rellevants en l’opinió ciutadana pel que fa a qüestions relacionades amb el feminisme i les polítiques d’igualtat. Aquest canvi sembla que l’estan protagonitzant les generacions joves, entre les quals s’observa un clar distanciament entre les posicions d’homes i dones, molt més important que en generacions anteriors.

De l’anàlisi i estudi de l’ICPS de les converses que han tingut lloc en els grups de discussió se n’extreuen diverses conclusions, entre les quals la confirmació de la penetració d’un sistema de pensament de caire neomasclista, d’acord amb la idea que «el feminisme tenia sentit abans, però ara la igualtat està assolida i, per tant, les accions i demandes feministes actuals són un abús».

L’estudi destaca, en aquest cas, «la impressió d’estar trobant-nos permanentment davant l’enunciació d’un discurs extremament polític. Un argument estructurat, simplificat i polaritzat, baixat de les xarxes i poc connectat amb la pròpia experiència».

Des d’aquest punt de vista, ens trobaríem amb «una generació en què molts nois, d’una banda, utilitzen un discurs clarament antifeminista, que els confronta discursivament amb les noies, però, de l’altra, incorporen actituds quotidianes més igualitàries que les dels seus pares».

L’estudi determina que els nois utilitzen un discurs militant, mentre que les noies fan referències més arrelades a les seves vivències personals i consideren la violència sexual un tema clau. La perceben com el principal exemple de la desigualtat de gènere que encara viuen i que les situa en «una posició d’alerta i autolimitació davant del risc», i també «d’indignació per la seva prevalença». «Escoltant-les, percebem el trencament del silenci. És una generació que en parla», assenyala l’estudi.

Arran del treball amb els grups, s’afirma que es generalitza una percepció de la política pública feminista com una acció governamental «negativa i injusta», especialment en els grups de nois. Les noies, per la seva banda, consideren que, «si no estan molt ben afermades, les polítiques són contraproduents, perquè fan enfadar els nois amb qui elles han de conviure».

A través d’aquest estudi, també s’identifica l’educació com una possible palanca de resistència. L’estudi proposa la idea que «els discursos neomasclistes es debiliten quan es topen amb un intens treball educatiu sobre la matèria».

Propostes per a una generació de vida conjunta

Les persones autores de l’estudi, una vegada tancat el procés d’escolta, asseguren que «potser no és del tot acurat dir que nois i noies estan creixent junts, sinó més aviat en paral·lel», i que «acompanyar-los a créixer junts, a l’una, ajudar-los a ser un sol cos social», és el camí que s’hauria de prioritzar.

Des d’aquest punt de vista, l’estudi inclou propostes com tallers d’educació en igualtat més integrats en la dinàmica quotidiana de les aules, donar visibilitat a polítiques públiques aterrades (com per exemple els punts lila), posar límits a què i quant pot impactar el món virtual en la vida adolescent i desplegar des dels ens locals una política d’acompanyament a l’adolescència que no deixi sola l’escola i que prioritzi la creació d’espais comuns on nois i noies es puguin vincular.