Helena Sandín: «Quan vaig començar a jugar no hi havia referents de rugbi femení perquè tampoc existien com a tal»
La ex jugadora de rugbi i actual coordinadora de l’equip femení de l’Associació de Veterans Rugbi Barça (AVRFCB), Helena Sandín, explica a una entrevista per la UAB la seva experiència com a jugadora de rugbi.
Sandín va començar a jugar a rugbi amb l’equip Club de Rugby Bonanova, l’actual Club Esportiu Universitari (CEU) de Barcelona, quan tenia 16 anys. En aquell moment amb prou feines es parlava de rugbi, i encara menys de l’esport femení: «Quan vaig començar a jugar entre l’any 1985-1986 no hi havia referents de rugbi femení perquè no existia com a tal. El meu principal referent era el meu entrenador, el Jordi Villalante, i la que era capitana de l’equip en aquell moment, l’Otilia Grosche».
En aquella època, no es veia amb bons ulls que una dona jugués a rugbi. De fet, com confessa la ex-jugadora, per poder apuntar-se al club va haver de firmar ella mateixa l’autorització perquè era menor d’edat i els seus pares no veien bé que practiqués aquest esport: «El meu pare no ho veia bé i segueix pensant el mateix. Pensa que no és un esport de dones».
En aquest sentit, Sandín considera que va tenir molta sort amb la persona que dirigia el seu club perquè estava «molt implicat en el món del rugbi i ens tractava igual a uns i d’altres» i també amb el seu entrenador perquè «quan ens veia jugar, només veia rugbi».
«En el meu club, les noies eren un valor afegit. Vam ser bones en molt poc temps, érem molt organitzades i autosuficients», senyala.
En sis anys van crear un equip des de zero, van guanyar la lliga catalana dos cops i van optar per disputar els campionats nacionals. Avui serien l’equivalent a un equip de Divisió d’Honor. «Vam ser les millors de tots els clubs de Catalunya», afirma.
Sandín explica que si hi havia discriminacions o comportaments masclistes, els va percebre a posteriori: «Amb els anys, m’he adonat de tot el que passava. Vam anar a campionats nacionals a jugar, i les noies sempre jugaven en el pitjor lloc, amb els pitjors vestuaris i, sobretot, en les pitjors hores».
Un dels partits més importants que Sandín va jugar i que se li ha quedat gravat per tota la vida a la seva memòria va ser contra la selecció femenina de rugbi de Nova Zelanda, les All Blacks: «Estaven a hores lluny del nostre nivell, però va ser una gran experiència».
En la gira per Anglaterra, la ex-jugadora recorda al·lucinada que fos “tan fàcil” practicar el rugbi sent dona, perquè era «un lloc amb escola i tradició femenina, on ja es visualitzava aquest esport».
Sandín va jugar a rugbi durant dotze anys, fins que va haver de retirar-se per culpa d’una lesió al genoll dret. Llavors ja estava treballant com a infermera. Amb 28 anys es va casar amb la seva parella, en Jaume Capell, ex-jugador de rugbi del Futbol Club Barcelona (FCB) i actual president de l’Associació de Veterans Rugbi Barça, amb el qual va tenir dos fills, l’Oriol i l’Alba, que han heretat la seva passió pel rugbi.
Durant deu anys, tant Sandín con Capell van desaparèixer del món del rugbi, però els seus fills van decidir jugar-hi i ells els van donar suport: «El meu fill té ara 17 anys i juga en el FCB, encara que ha hagut de deixar-ho per una lesió a l’espatlla, i l’Alba, que té 15 anys, està treballant per seguir en la selecció catalana i arribar a l’espanyola. En aquest esport, la passió no acaba mai».
Ara, trenta anys després de formar part del Bonanova, la ex-jugadora veu com, malgrat que encara hi ha molt desconeixement sobre aquest esport, el rugbi femení ha començat a visibilitzar-se més i han aparegut algunes referents: «Les noies ja no volen assemblar-se a en Jonah Lomu, sinó a la Kendra Cocksedge. La meva filla em diu que vol ser com la María Casado o la María Ribera».
Sandín també considera que en el rugbi femení les condicions han millorat i les possibilitats s’han multiplicat: «Les noies ara tenen la selecció catalana –que ja existia-, la espanyola, hi ha campus de les seleccions, tallers, els tècnics es formen molt més, els clubs estan més preparats, també hi ha gimnasos quan jo mai no vaig pensar que podria anar-hi a un a preparar-me esportivament».
Malgrat la millora de les condicions, ara més que mai, la ex-jugadora s’adona de les desigualtats que hi ha entre el rugbi masculí i el femení: «Quan he volgut entrar un altre cop per intentar aconseguir que el rugbi femení es desenvolupi i tingui una gran visualització, llavors sí he vist que el masclisme realment existeix».
Com a coordinadora del Rugby Barça, Sandín intenta formalitzar la pràctica del rugbi femení fent que les jugadores tinguin espais propis amb les seves companyes (clíniques, trobades de jugadores juvenils), utilitza l’Instagram per difondre notícies dels seus propis partits i les anima a atendre la resta de partits per donar suport a les seves companyes.
«No m’he adonat fins ara, però quan jo vaig començar, també hi havia algú que va estar vetllant per mi. Espero poder col·laborar durant molt de temps a que aquest esport segueixi el seu ascens i visibilització».