Carlos Lopes: «Cal veure la joventut africana com una oportunitat mundial»

Explica vostè al seu blog que, desencantat davant la deriva política del seu país, va decidir fer carrera a les Nacions Unides. Està satisfet amb el resultat d'aquest «salt vital»?

Després de 28 anys d'experiència a les Nacions Unides, jo crec que sí. Em va permetre entendre els límits d'una visió molt ideològica del panafricanisme i intentar contribuir a una evolució d'aquest concepte cap a la transformació estructural de les economies africanes. Al seu origen, el panafricanisme era un concepte relacionat més aviat amb la dignitat de la població negra i desenvolupat a la diàspora més que no pas al continent; tenia molt a veure amb l'alliberament del colonialisme. Actualment, implica una discussió sobre la creació d'una zona de lliure canvi, entre altres aspectes, i jo he pogut contribuir a aquesta discussió treballant a la Comissió Econòmica per a l'Àfrica de les Nacions Unides.

Els estats haurien de cedir més sobirania a les grans organitzacions internacionals com la Unió Africana o les Nacions Unides per avançar cap a una governança global més eficaç?

Sense més delegació de sobirania, l'Àfrica no pot tenir més participació en les grans negociacions internacionals. En matèria de comerç, és molt evident: si l'Àfrica parla amb una sola veu, té una gran capacitat d'intervenció. Durant la pandèmia, els països africans volien que hi hagués un règim especial de propietat intel·lectual sobre les vacunes i van aconseguir alguns canvis a la legislació de l'Organització Mundial del Comerç perquè van parlar amb una sola veu; va ser una demostració de força. Un altre exemple va ser la negociació sobre els cereals arran de la guerra a Ucraïna: calia desbloquejar la circulació de cereals i fertilitzants, i els africans van exercir una forta pressió per arribar a un acord amb la participació de les dues parts i la mediació de Turquia.

Es parla molt de la gran influència de la Xina al continent. L'Àfrica corre el risc d'esdevenir, com a l'època colonial, un terreny de disputes entre les potències mundials?

Hi haurà disputes perquè entrem en un període de tensió geopolítica, però no crec que hi hagi la possibilitat d'un control xinès sobre el continent. El que pretén la Xina és tenir un mercat molt més gran per al seu comerç, així com més influència política en un escenari de tensió internacional. Ara bé, quan s'observa de prop la presència de la Xina a l'Àfrica, la conclusió és que no n'hi ha per tant. Sembla molt perquè els altres no hi són presents. Per exemple, tota la inversió xinesa a l'Àfrica és equivalent a la inversió al Pakistan. Per a un territori amb l'extensió i la població de l'Àfrica, invertir 10.000 milions de dòlars l'any no és tant, però n'hi ha prou perquè la Xina es transformi en el proveïdor més important de deute sobirà. Es podria dir el mateix en matèria de comerç. O, si parlem d'infraestructures, la Xina és molt visible, mentre que les inversions d'altres països no es noten tant. Si inverteixes en un port, un aeroport o una línia ferroviària, es nota molt més que no pas si inverteixes en una extracció minera.

La imatge de l'Àfrica a Occident està molt associada a problemes greus de pau, alimentació i sanitat. Quina part no veiem de la realitat africana d'avui?

Tot això que es diu és cert, però no està contextualitzat. Per exemple: hi ha més homicidis a l'estat de Rio de Janeiro, al Brasil, que a la regió dels Grans Llacs de l'Àfrica. I hi ha més víctimes de conflictes a l'Índia —entre el Caixmir i la insurgència naxalita— que a la Banya d'Àfrica. Però aquesta no és la percepció, perquè els conflictes a l'Àfrica estan molt exposats. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides sempre té l'Àfrica a l'agenda, el 60 % de la discussió tracta sobre el continent i no es debat tant sobre el que passa a Myanmar o Corea del Nord perquè sempre hi ha algun membre permanent que no permet integrar aquests països a l'agenda.

L'altra part de l'explicació és que l'Àfrica respon a una dinàmica demogràfica, climàtica i tecnològica a llarg termini que la posicionarà al centre de les grans decisions mundials. L'Àfrica acumula joventut en un període en què els sistemes de seguretat social no podran absorbir la modificació de la piràmide poblacional dels països més rics. Des del punt de vista tecnològic, el consum de productes tecnològics apel·la molt més als joves, per la qual cosa l'Àfrica esdevindrà un mercat indispensable per al futur. I, des del punt de vista climàtic, la transició energètica i els nous mitjans de transport necessitaran recursos que es troben en gran quantitat a l'Àfrica. El continent es transformarà en una mena de megapotència energètica i mineral per a una transició necessària davant del problema climàtic.

Centrant-nos en el creixement demogràfic, els governs africans prenen mesures per gestionar-lo d'alguna manera?

Els demògrafs parlen de transició demogràfica quan s'assoleix el pic de fertilitat i la piràmide de població comença a canviar. Això està passant ara a la Xina i ja va passar fa temps a Europa. Llevat dels Estats Units, que és un cas peculiar perquè té molta immigració, els països de l'OCDE passen per una transició demogràfica que els porta cap a una població més envellida. Així, doncs, cal veure la joventut africana no com un problema continental, sinó com una oportunitat mundial. Els països s'enfronten amb problemes de mà d'obra per a determinats tipus de funcions que necessiten mà d'obra jove, i la demografia africana ha de ser observada en aquest context mundial.

El Servei de Publicacions de la UAB ha publicat África: cambio climático y resiliencia. Retos y oportunidades ante el calentamiento global, de Johari Gautier. Parla, entre altres aspectes, del projecte de creació d'una gran muralla verda al Sahel que contingui la desertització. S'està avançant en aquest projecte?

Des del punt de vista científic, és la demostració que és possible fer reforestació en una zona que ja es creia perduda davant l'avanç del Sàhara cap al sud. I també és una manera de mobilitzar els suports necessaris per tractar el Sahel d'una manera diferent. No només és un projecte de plantació d'arbres, sinó també un projecte d'integració de les poblacions de la regió. A tots els països amb una població ramadera important hi ha conflictes perquè els pastors manegen una economia entesa en termes de bestiar i els resulta molt difícil passar a una forma d'economia més formal i complexa, basada en criteris de cadenes de valor, etc. No se senten integrats i això els incentiva a fer servir els seus coneixements sobre el territori i les seves capacitats en altres coses com el gihadisme. Cal canviar aquesta estructura econòmica.

Quin paper tenen les universitats africanes en el desenvolupament social i econòmic del continent?

Jo treballo en una universitat, la Universitat de Ciutat del Cap, que està entre les 150 més avançades del món i en algunes àrees com la medicina està entre les 60 millors. Sortim a tots els rànquings com la principal universitat del continent, i funciona com un centre de coneixement panafricà. Però hi ha diferències força grans entre universitats i algunes pateixen grans dificultats. Durant els anys vuitanta i noranta, hi va haver una gran reducció del finançament de les universitats, que va tenir un gran impacte en la qualitat de l'oferta, i es va recuperant molt lentament. I, ara, el que cal és també integrar les noves tecnologies digitals i fomentar l'ensenyament a distància o híbrid.