UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

El 1872 es va descriure l’antropomorf extint Oreopithecus bambolii a partir d'una mandíbula del Miocè superior de la Toscana (Itàlia). Molts anys més tard, el 1958, es va descobrir un esquelet articulat d'Oreopithecus força complet (tot i que aixafat). A causa d’això, Oreopithecus és un dels antropomorfs miocens més ben coneguts. Tanmateix, les seves relacions filogenètiques (de parentiu) han sigut molt controvertides. L’oreopitec forma part d’una fauna insular endèmica que, fa entre 8 i 7 milions d’anys aproximadament (Miocè Superior), es distribuïa en un arxipèlag que comprenia l’actual Toscana i l’illa de Sardenya. L’any 2022, vaig donar una xerrada en un congrés que commemorava el 150è aniversari de la descripció original d’Oreopithecus, i la versió llarga d'aquesta xerrada es publicà el 2024 en un volum especial del Bollettino della Società Paleontologica Italiana. Aquest article de revisió pretén contextualitzar l’oreopitec en el marc de l'evolució dels antropomorfs del Miocè i avaluar de manera crítica les múltiples hipòtesis filogenètiques que s’han proposat durant les darreres dècades.

En el passat, l’oreopitec es va considerar un mico del Vell Món (cercopitecoïdeu), un antropomorf (hominoïdeu), un simi primitiu (és a dir, un antic llinatge del grup que inclou els micos, els antropomorfs i els humans), o fins i tot un avantpassat humà llunyà. A la dècada de 1980, l’estatus hominoïdeu d’Oreopithecus s’acceptà de manera general, però els seus vincles evolutius més propers van continuar sent molt debatuts. El problema és que l’oreopitec combina una morfologia dental peculiar amb un crani força primitiu i un esquelet locomotor aparentment especialitzat (que, en diversos aspectes, s’assembla al dels antropomorfs moderns). A partir de similituds dentals, alguns autors van donar suport a un vincle estret amb un grup d’antropomorfs primitius (els nyanzapitecs) del Miocè Inferior al Superior de l’Àfrica. Altres consideraren que era ancestral en sentit ampli al grup dels antropomorfs actuals, és a dir, els hilobàtids (petits antropomorfs) i els homínids (grans antropomorfs i humans). Finalment, altres consideraren Oreopithecus com un descendent directe dels grans antropomorfs del Miocè d’Europa (els driopitecs), sobretot a partir d’adaptacions locomotores similars i algunes similituds cranials. Les hipòtesis dels nyanzapitecs i els driopitecs tenen implicacions paleobiogeogràfiques diferents (origen africà versus europeu), tot il·lustrant els principals problemes als quals ens enfrontem a l’hora de reconstruir la història evolutiva dels antropomorfs del Miocè en general. Què ens diu l'evidència actual?

Les poques similituds cranials de l’oreopitec amb els grans antropomorfs moderns podrien estar relacionades amb la mida corporal gran (més de 30 kg en els mascles, una mica menys que un orangutan femella) i la seva morfologia cranial en conjunt sembla més primitiva, i recorda la dels hilobàtids i antropomorfs més basals de l’Àfrica (com els nyanzapitecs). La seva peculiar morfologia dental també mostra semblances detallades amb la dels nyanzapitecs. Per això, algunes anàlisis filogenètiques recents donen suport a un vincle amb els nyanzapitecs. Això indicaria que les adaptacions locomotores d’Oreopithecus semblants a les dels antropomorfs moderns van evolucionar de manera independent, com a resultat de pressions de selecció similars. Això no és cap sorpresa perquè, molt probablement, també és el cas de diversos llinatges d'hominoïdeus actuals. De fet, es va suggerir recentment que la convergència postcranial està causant molta confusió en la reconstrucció filogenètica dels antropomorfs del Miocè.

Tot plegat, l'evidència actual dóna suport que l’oreopitec sigui un descendent tardà dels nyanzapitecs, que s’haurien dispersat des de l’Àfrica cap a l’arxipèlag Toscà-Sard durant el Miocè Superior i haurien adquirit adaptacions dentals i locomotores particulars sota condicions d’insularitat. Tot i així, cal més recerca per acabar de confirmar aquesta hipòtesi. Sigui com sigui, hauríem de deixar de considerar Oreopithecus com un primat insular estrany, ja que podria ser només la punta de l’iceberg dels problemes relacionats amb la filogènia dels antropomorfs miocens. En comptes d’enquibir l’oreopitec amb calçador en el paradigma actual de l’evolució dels antropomorfs, hauríem d’estar amatents a explorar hipòtesis alternatives (encara que no siguin ortodoxes). Oreopithecus és més que un misteri per resoldre—és clau per desembullar el trencaclosques de la filogènia dels antropomorfs del Miocè.