UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Abans de finalitzar l’any 2017, la històrica Sociedad Electroquímica de Flix (EQF) està obligada per la Unió Europea a convertir les instal·lacions de producció del clor basades en cel·les de mercuri a tecnologia de membrana. No fer-ho, significarà posar fi a més de cent anys d’història productiva i deixarà la població sense una important font d’ingressos i sense el símbol que l’ha identificat durant més d’un segle.

Però l’activitat d’EQF ha comportat també importants impactes ambientals al territori, així com l’acumulació d’un gran passiu ambiental. Retornar al territori la qualitat ambiental suposarà, pel cap baix, de l’ordre de 400 a 500 milions d'euros, que de moment són assumits en gran part per les administracions públiques i no pas per l’empresa.

La recerca realitzada en aquesta tesi doctoral demostra l’existència de responsabilitat objectiva per part de l’empresa (independentment de la voluntat de generar dany o de l’existència de negligència), a més de subjectiva (segons la sentència per delicte ecològic contra l’empresa de l’any 2003). Tanmateix, aquesta no ha volgut reconèixer com a propis els danys causats i ha traspassat a la població aquests costos ambientals.

L’Electroquímica de Flix, implantada al municipi l’any 1897 amb tecnologia alemanya de Chemische Fabrik Elektron Griesheim i capital inversor espanyol, ha estat una indústria estratègica en l’àmbit estatal i nacional fins entrats els anys 70. Personatges com el Comte de Romanones, Francesc Ripoll i Fortuño i Josep Valls i Taberner (“catalans de Burgos”), Josep Piqué i Camps o l’actual president del grup Ercros, Antoni Zabalza, demostren la implicació política de la direcció al llarg del segle XX. Aquest fet, juntament amb la tolerància de les administracions públiques a l’hora de fer complir les normes ambientals, abans i després de la dictadura franquista (des dels anys 70 l’empresa ha incomplert sistemàticament les condicions imposades per les autoritzacions d’abocament que li reclamaven la neteja del riu), ha comportat la dispersió d’una gran diversitat de contaminants al medi.

Durant dècades, l’activitat industrial ha introduït a l’ambient de Flix metalls pesants com el mercuri o el cadmi, compostos organoclorats com l’hexaclorobenzè, el diclorodifenildicloroetilè o el pentaclorobenzè, així com diversos elements radioactius com l’urani-238, el radi-226 o el plom-210.

Instituïda inicialment per a la producció de clor, sosa i clorur de calç per a la indústria tèxtil i paperera, s’anà diversificant cap a la producció de tints i colorants (derivats del benzè i l’anilina), dissolvents industrials (tricloroetilè i percloroetilè), fertilitzants (derivats de l’amoníac), pesticides (DDT), retardants de flama i refrigerants (PCBs i CFCs), additius per a alimentació animal (fosfat bicàlcic) i productes per al tractament d’aigües (policlorurs d’alumini i àcid tricloroisocianúric). La direcció alemanya sabé treure profit dels conflictes bèl·lics de la primera meitat de segle XX, constituint-se en diverses ocasions com a indústria de guerra.
 
El tancament del riu per a la construcció de la central hidroelèctrica als anys 40, trencà la barrera energètica imposada a la producció, però en creà una de nova en impedir l’evacuació dels contaminants riu avall. Des d’aleshores, s’han acumulat a l’embassament de Flix 700 mil tones de fangs contaminats que han provocat l’obstrucció de fins a un 60% del pas del corrent i han comportat el costós projecte de descontaminació, actualment a punt de ser finalitzat.

Als anys 80 es detectà a l’atmosfera unes concentracions d’hexaclorobenzè cent vegades superiors a una estació de control a Barcelona, mentre la població mostrava importants taxes d’acumulació del contaminant al cos. Els infants mostraven també elevades concentracions de DDE i metilmercuri, susceptibles d’afectar el seu desenvolupament cognitiu. A partir dels anys 80, el trasllat de bona part de la producció al pol químic de Tarragona, i l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea, provocà el tancament de bona part de les línies de producció d’organoclorats. Entrats els 2000, la caracterització dels sòls industrials on han estat ubicades les instal·lacions ha mostrat elevades concentracions dels mateixos contaminants a profunditats de fins a 12 m. Algunes parcel·les mostren nivells dels contaminants diversos ordres de magnitud per damunt del legalment permès. Tanmateix, les condicions de confinament dels contaminants al sòl han servit per justificar fins ara, l’absència d’actuació.

La voluntat, per part de les administracions públiques, de no crear alarma social i la incertesa respecte de les qüestions sanitàries que han envoltat el cas, comportà que a finals de 2001 es produís un dels episodis de contaminació més importants de la història d’EQF, en subministrar la planta depuradora de L’Ampolla aigua contaminada amb mercuri fins a 7 vegades els límits permesos per l’Organització Mundial de la Salut a la població de les comarques tarragonines.

Al llarg del segle però, els impactes i incidents s’han acumulat. Per què doncs, la reivindicació ambientalista per part de la societat (administracions i població) ha estat tan feble? La població ha anat adquirint al llarg del segle XX un sentiment de pertinença a la fàbrica que ha anat creixent. La fàbrica ha estat considerada el nou lloc “especial” del municipi, desplaçant la importància social que el riu Ebre havia tingut històricament per a la població. La seva qualitat ambiental s’anà deteriorant progressivament i moltes de les seves funcions socials i/o econòmiques s’anaren perdent. Els efectes dels elevats nivells d’exposició ambiental als contaminants han estat banalitzats davant la immediatesa i tangibilitat dels accidents industrials, mentre que el “capital social” de què havia disposat el municipi a principis de segle XX s’anà desarticulant per la forta repressió política exercida per la direcció de la fàbrica sobre la població republicana, especialment durant la Guerra Civil i el Franquisme. Tot això ha comportat l’acceptació dels impactes sota l’argument que era el preu a pagar pels beneficis materials que històricament ha comportat l’activitat.

Posant en comú les perspectives d’anàlisi de la història ambiental i l’economia ecològica, la recerca realitzada en aquesta tesi desmunta l’argument de la compensació social, que ha estat àmpliament utilitzat per administracions públiques, la direcció de l’empresa i la mateixa població local, per exonerar el grup Ercros respecte de la restitució ambiental del territori i de compensar la seva gent respecte dels impactes que ja no podran ser revertits.