UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Aquesta tesi doctoral proposa una anàlisi dels orígens d'un dels moviments reformistes franquistes liderats per Manuel Fraga Iribarne, que acabarien constituint la plataforma neofranquista d'Aliança Popular (AP) a l'octubre de 1976. En aquest sentit, l'objectiu de la present investigació es focalitza en comprendre l'anomalia de la dreta espanyola i del sistema polític espanyol en el seu conjunt, considerant que es tracta de l'únic país occidental europeu en què, el partit vertebrador de la dreta procedeix de l'extrema dreta.

Entenem per aquesta una Aliança Popular el signe d'identitat fonamental, la percepció per l'opinió de 1976 i els electors de 197 , va ser la lleialtat a l'obra del règim de Franco i la reticència a obrir un període constituent que arribés a deslegitimar la dictadura i a establir, com a valors propis de l'Espanya constitucional, els de la democràcia vigent a l'Europa posterior a la II Guerra Mundial i no els de la simple obertura realitzada i controlada per un règim autoritari.

El cos central de la investigació s'emmarca en el sorgiment d'AP com a conseqüència de la divisió del reformisme franquista, a partir del fracàs del primer govern de la monarquia (desembre de 1975-juliol de 1976), i per la integració coherent cap a posicions englobades en l'extrema dreta neofranquista del seu líder, Manuel Fraga -desplaçament en què va resultar fonamental la captura del govern pel reformisme «suarista» que va desembocar en la Unió de Centre Democràtic (UCD).

A això també caldria afegir-hi el naixement de la plataforma aliancista com un procés de confluència de diversos projectes reformistes limitats i institucionalitzats que tenien el seu origen en el marc associatiu nascut a les estructures del Moviment Nacional de 1974-1975, els quals han estat infravalorats en els estudis sobre AP. Així mateix, volem emfatitzar els camps i processos polític-socials que van provocar la transformació de la plataforma aliancista d'origen neofranquista en una força de caràcter liberal-conservador, en nom del pragmatisme polític i de la supervivència política, delimitada pel acatament -a contracor- i la participació crítica en el procés constitucional que acabaria canalitzat en la Constitució de 1978.

Aquest procés «evolutiu» està determinat per l'allunyament de les seves orígens, emmarcats en l'extrema dreta neofranquista «evolutiva» -en tant que evolutiva del règim - i «anticonstitucionalista» -en tant que contrària a un procés constituent-, i la seva consolidació com força englobada en la dreta extrema «constitucionalista» i posteriorment com a manifestació d'una dreta de caràcter liberal-conservadora.

En aquest sentit, plantegem la necessitat d'entendre l'evolució de l'extrema dreta neofranquista de caràcter nacional-populista -AP- com a eix a tenir en compte, quan pretenguem interpretar i analitzar la construcció de la democràcia espanyola, així com per arribar a contextualitzar les característiques culturals autoritàries i antidemocràtiques de l'actual dreta espanyola -nascuda d'una part del reformisme franquista.

Es tracta, en definitiva, d'apuntar aquí, a l'examen del procés de la seva formació, els fonaments de la peculiaritat de la dreta espanyola, més enllà dels elements conjunturals -entre els quals, sens dubte, es troba l'enduriment de les posicions generals del conservadorisme des de començaments del segle XXI-, per considerar la llunyania de la cultura política conservadora espanyola respecte als seus homòlegs europeus.