UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

A la majoria de ciutadans no els agrada la desigualtat salarial, potser perquè la troben desproporcionada o injusta. No obstant, no totes les desigualtats tenen les mateixes conseqüències i, per tant, no es consideren igual de dolentes. En aquest sentit, conèixer l’estructura de la desigualtat salarial esdevé especialment rellevant per jutjar la distribució dels salaris i dissenyar millors polítiques laborals.
 
L’evolució de la desigualtat salarial pot estar dominada per diferències que persisteixen al llarg del temps o pot reflectir inestabilitat. La desigualtat de llarg termini captura les diferències que persisteixen al llarg del cicle vital, de tal forma que els individus que guanyen més, guanyen sistemàticament més, el que comporta estructures salarials rígides on els individus no canvien la seva posició a la distribució. Aquestes disparitats persistents poden ser el resultat del canvi tecnològic esbiaixat envers els més formats o de canvis en la demanda que beneficien els treballadors millor remunerats.
 
La inestabilitat de salaris, en canvi, recull les disparitat en els salaris que porten a què cap individu guanyi sistemàticament més que els altres, el que normalment comporta nombrosos canvis de posicions (reordenacions) a la distribució de salaris al llarg del temps. La inestabilitat salarial està relacionada amb la disminució de la qualitat de la relació laboral entre treballadors i empreses, que probablement es deu a l’increment de la subcontractació de processos productius o a la reducció en la protecció laboral dels treballadors. Aquest últim motiu és especialment rellevant pel nostre estudi, ja que el mercat de treball espanyol es caracteritza per la baixa protecció laboral dels treballadors temporals i l’elevat percentatge que aquests representen —el doble que la mitjana europea.
 
El nostre estudi aporta evidències, per primera vegada, sobre la importància de la desigualtat persistent i de la inestabilitat salarial a Espanya en un període (1993-2000) en què la desigualtat es redueix. Així mateix, també examinem l’impacte de la contractació temporal sobre la inestabilitat de salaris. Conèixer millor aquesta relació és important, atès que durant les últimes tres dècades varis països europeus han modificat la protecció laboral dels treballadors per combatre increments en l’atur. Malgrat això, encara no hi ha evidència clara de la suposada relació positiva entre una protecció laboral més baixa i la inestabilitat salarial.
 
Estudiar el mercat de treball espanyol durant la segona meitat dels noranta és oportú perquè durant aquest període els contractes temporals es van reduir notablement, passant de representar un màxim del 35% al 1995 al 32% a finals dels noranta. Aquesta ràpida reducció es deu majoritàriament a la implementació de canvis en algunes provisions clau de la protecció laboral dels treballadors amb la intenció de reduir la temporalitat en el mercat de treball espanyol. Una de les reformes laborals més importants, la de 1997, per exemple, va reduir els costos d’acomiadament i les cotitzacions a la seguretat social per alguns contractes nous.
 
Els nostres resultats suggereixen que la reducció en la desigualtat salarial es deu sobretot a una caiguda en la inestabilitat. En altres paraules, al llarg del període mostral (1993-2000), la dispersió salarial esdevé més persistent i molt menys transitòria. Els nostres resultats també mostren que aquesta reducció en la inestabilitat s’explica per la davallada de l’ocupació temporal.
 
L’estudi també conclou que l’estructura de la desigualtat salarial canvia al llarg del cicle vital: en termes relatius, les disparitats persistents s’incrementen al llarg del cicle vital, el que implica una menor inestabilitat salarial pels més grans. En altres paraules, la inestabilitat salarial sembla disminuir al llarg del cicle vital, essent especialment alta pels més joves. Aquest patró és consistent amb l’evidència trobada en altres estudis per als països europeus.