UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

El joc patològic, actualment denominat trastorn de joc en el sistema de classificació de les malalties mentals (DSM-5), és una malaltia que presenten entre el 0,4% i el 7,6% de la població mundial. La majoria dels individus amb aquest trastorn refereix que té problemes amb un o dos tipus de jocs d’atzar, encara que alguns participen en moltes altres formes de joc. L’inici d’aquest trastorn pot ocórrer durant l’adolescència, però també pot manifestar-se en l’edat adulta mitjana o fins i tot més tard. En la majoria de persones que desenvolupen aquest trastorn s’evidencia un patró de joc en el qual gradualment augmenta la freqüència i l’import econòmic de les apostes.

En una patologia com el joc patològic, és molt freqüent que els pacients no finalitzin els programes de tractament o que, tot i continuar en ells, presentin recaigudes. En ambdós casos, estaríem davant d’un ús ineficaç dels recursos sanitaris existents i majors despeses a curt i llarg termini, ja que possiblement s’allargui la intervenció i/o reconsulten a nivell evolutiu. Per tot això, el disposar de variables de personalitat predictores que ajudin a reduir els abandonaments i/o les recaigudes, a més de beneficiar en primera instància al malalt afectat, comporta un estalvi econòmic en els plans de salut pública. Tenint en compte el que acabem d’esmentar, l’objectiu d’aquest estudi va consistir en trobar quines diferències de personalitat presentaven aquests pacients quan es comparaven amb controls sans, i quines variables de personalitat predeien les recaigudes o l’abandonament del tractament.

En comparar les puntuacions obtingudes en un qüestionari de personalitat (Zuckerman-Kuhlman Personality Questionnaire, ZKPQ) de 44 pacients amb joc patològic, amb 88 subjectes sans, els resultats van mostrar que els primers tenien puntuacions més altes en neuroticisme. Els pacients van assistir durant un any a un programa de tractament psicològic cognitiu-conductual. A la finalització del mateix, es van comparar els pacients que havien respost bé al tractament (estaven abstinents) amb els que o bé havien recaigut de nou en el joc o bé havien abandonat la teràpia. Els resultats van mostrar que els que requeien i/o abandonaven el tractament eren aquells pacients més impulsius i més “cercadors de sensacions”. D’altra banda, la impulsivitat es va manifestar com un bon predictor d’error terapèutic, entès com recaiguda o abandonament de la teràpia.

Si, a l’inici del tractament, el psicòleg clínic avalua les característiques de personalitat del pacient amb un instrument com el ZKPQ pot identificar aquells subjectes que presenten un perfil indicatiu de major risc d’error terapèutic. Aquesta informació és essencial per adaptar la intervenció a la idiosincràsia del pacient, obtenint així una major eficàcia i eficiència del tractament psicològic realitzat.