UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

En les darreres dècades, la discapacitat relacionada amb l’ictus està en augment, principalment degut a l’envelliment poblacional i els avanços en el tractament agut de l’ictus. Així i tot, els pacients grans amb ictus tenen menys probabilitats de ser admesos a unitats de rehabilitació intensiva a causa d’una menor eficàcia esperada de la intervenció, risc més elevat d’infeccions i úlceres per pressió, taxes més altes de mortalitat, estades hospitalàries prolongades i un cost sanitari major. No obstant això, l’evidència sobre l’eficàcia de la rehabilitació en aquesta població encara està limitada.

En aquest context, es va dur a terme un estudi de cohort amb 104 pacients majors de 60 anys que van iniciar un programa de rehabilitació a l’Institut Guttmann dins dels sis mesos posteriors a un ictus.

Els resultats de l’estudi van mostrar que els pacients amb seqüeles neurològiques d’ictus moderat (NHSS = 7.70 ± 3.21) i moderat greu (NIHS = 10.40 ± 3.23) van mostrar millores funcionals significatives tant de la funció motora com de la disfàgia i l’afàsia, amb estades hospitalàries més breus en comparació amb els pacients amb ictus greu (NIHS = 18.76 ± 4.19), que van aconseguir millores solament de la funció deglutòria i afàsia, i van necessitar una hospitalització més prolongada.

Els factors que van predir pitjors resultats funcionals i una hospitalització més llarga van incloure ictus greus, baixa funcionalitat a l’ingrés, disfàgia greu, infeccions intrahospitalàries i ús de medicació psicotròpica (antidepressius, antiepilèptics).

Des d’una perspectiva clínica, aquest estudi demostra la importància d’identificar els perfils clínics de rehabilitació a l’ingrés, ja que permet facilitar la planificació individualitzada dels objectius terapèutics, prevenir infeccions hospitalàries, millorar l’ús dels psicofàrmacs, optimitzar la gestió de recursos sanitaris i facilitar la planificació de l’alta.