UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Com a mínim, un terç de la superfície de la terra esta ocupada per ecosistemes limitats per la disponibilitat d'aigua, i aquesta superfície augmentarà en els propers anys degut a processos de desertificació causats per l'home. En molts sistemes terrestres àrids i semiàrids, la disponibilitat d'aigua és discontínua, molt variable i caracteritzada per esdeveniments sobtats, sovint molt separats en el temps. El reclutament de les plantes en aquests ecosistemes també és episòdic i molt depenent de l'aigua disponible durant i després de les precipitacions.

El llindar de precipitació a partir del qual les plantes poden establir-se s'ha estimat sobretot en herbàcies i plançons degut a la facilitat d'observació i de manipulació, però les extrapolacions dels resultats obtinguts, sovint en períodes de temps curts, a poblacions naturals, té molts problemes. Tanmateix, estimar el llindar d'aigua disponible per les plantes necessari per un reclutament exitós és essencial per a dur a terme polítiques de conservació i restauració del territori. En aquest article es proposa una metodologia per calcular el llindar de precipitació per espècies arbòries utilitzant els anells de creixement d'arbres adults i les sèries temporals de precipitació. Utilitzem aquesta metodologia en dues espècies de Prosopis típiques de sistemes semiàrids de sudamèrica: Prosopis pallida, al nord del Perú, i Prosopis chilensis, a la regió central de Xile.

Els resultats obtinguts demostren que les dues espècies tenen llindars de precipitació semblants per assegurar el reclutament, situat al voltant dels 85 mm. Les dades indiquen que el reclutament de P. pallida és gairebé sempre episòdic, perquè aquests 85 mm estan per sobre de la precipitació mitjana anual, que és al voltant de 50 mm. Com que en aquesta zona le precipitacions superiors a la mitjana van gairebé sempre associades al fenomen del Niño, és coherent pensar que el reclutament d'aquesta espècie, la més important de la zona, va associat a l'ocurrència del fenomen. En el cas de P. chilensis, en canvi, és més complicat treure'n conclusions. L'estimació és menor que les fetes en experiments: al voltant de la meitat de la precipitació mitjana anual. Això, que d'entrada indicaria una independència del reclutament respecte El Niño, no és tan evident. A Xile, l'espècie està catalogada com a “vulnerable”, i només resten alguns exemplars en lleres de rius o torrents, llocs per on preferentment corre l'aigua en cas de pluja. Per tant, sí que sembla que hi pot haver certa relació, també.

Els resultats tenen una aplicació directa per a la gestió i la conservació. Com que el fenomen del Niño pot ser detectat mesos abans de la seva ocurrència, les administracions locals poden protegir zones susceptibles de rebre precipitacions elevades que hagin de ser reforestades, ja sigui de forma natural, o bé, sembrant abans de les pluges i deixant que aquestes actuïn de sistema d'irrigació natural a gran escala.