UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Hi ha nombrosos treballs que indiquen que els supervivents d’un tumor al sistema nerviós central (SNC) són un collectiu en risc de patir més seqüeles i més greus, que els supervivents de tumors no ubicats en aquesta zona. Això és degut no només al tipus de tumor, sinó a la localització del mateix i als tractaments necessaris per a la supervivència del pacient. Existeix, per tant, un cert consens sobre la major afectació física i cognitiva d’aquests pacients respecte a d’altres, amb altres diagnòstics oncològics. No obstant això, els resultats quant a com aquestes seqüeles i efectes secundaris tant físics com psicosocials afecten la qualitat de vida en relació a la salut (QVRS) d’aquests supervivents, són molt més dispars i menys concloents.
 
En el nostre treball, es van explorar precisament aquests últims aspectes. Es va comparar la QVRS d’un grup d’adolescents d’entre 12 i 20 anys supervivents a un tumor a l’SNC amb la QVRS d’un altre grup d’adolescents supervivents a diferents diagnòstics oncològics de lloc diferent de l’SNC (per exemple, leucèmies, limfomes, tumors ossis, etc.). A més, es va investigar la possible associació d’aquests resultats amb altres factors de tipus individual i mèdic, com són el gènere i el temps transcorregut des del diagnòstic.
 
La primera troballa va ser que els supervivents d’un tumor a l’SNC presentaven pitjors puntuacions en les dimensions de QVRS de benestar psicològic i suport social i relació amb els iguals. D’altra banda, en explorar la possible interacció del tipus de tumor amb el gènere del supervivent i el temps transcorregut des del diagnòstic oncològic, no es van observar efectes diferencials significatius entre grups. No obstant això, per si sol, el gènere sí es va revelar com un factor de risc per a la QVRS d’aquests adolescents ja que les noies supervivents (tant d’un tumor SNC com no-SNC) eren les que pitjors puntuacions manifestaven en les dimensions de benestar físic i autonomia de QVRS.
 
Finalment, també el temps des del diagnòstic oncològic es va revelar com un clar factor de risc per a la QVRS d’aquests joves supervivents, ja que com més n’havia transcorregut, pitjors puntuacions s’observaven en les dimensions de QVRS de benestar psicològic, suport social i relació amb els iguals, relació familiar i vida a la llar, i entorn escolar, tant en els que van patir un tumor a l’SNC com en els que van patir un altre tipus de tumor.
 
Malgrat tot, cal destacar que les mitjanes de les puntuacions globals de QVRS es trobaven entorn de la mitjana poblacional de referència (50 ± 10), pel que no podem concloure que aquest grup d’adolescents supervivents a un càncer (tant SNC, com no-SNC) presentessin una QVRS especialment deteriorada en comparació de la d’adolescents que no han patit un càncer, si bé en analitzar en detall, sí existien alguns casos les puntuacions individuals dels quals estaven clarament per sota de la mitjana poblacional.
 
En resum, els resultats obtinguts justifiquen que es posi especial cura a l’hora de desenvolupar intervencions tant durant el diagnòstic, com a mitjà-llarg termini a través de controls de seguiment. Atès que no tots els càncers afecten de la mateixa manera, es recomana que aquests controls, en la mesura del possible, siguin personalitzats tant durant el càncer com quan aquest remeti, per assegurar que l’adaptació sigui satisfactòria. Només d’aquesta manera podrem preservar i aconseguir que la QVRS no es vegi perjudicada, com sembla que succeeix en alguns grups de risc, com és el cas dels supervivents d’un tumor a l’SNC, les noies, i aquells supervivents que porten més temps en període de remissió.