UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Un dels principals reptes que afronta l’ecologia és predir com el canvi climàtic afectarà la distribució i el funcionament de la vegetació i fins a quin punt aquests canvis retro-alimentaran positivament l’escalfament global. Des de fa dècades sabem que la visió clàssica, basada en estudiar les respostes de les diferents espècies, té limitacions importants. D’una banda, perquè a escala global moltes espècies encara no han estat descrites i, de moltes més, no en coneixem la distribució amb precisió. De l’altra, perquè sabem que la resposta als canvis ambientals pot variar molt entre individus i poblacions dins d’una mateixa espècie. És per això que, des de fa un parell de dècades, els esforços per entendre i predir les respostes dels organismes als canvis ambientals es basen en identificar característiques mesurables a nivell d’individu que ens informin sobre el seu comportament demogràfic. Aquestes característiques s’anomenen trets funcionals i tenen l’avantatge que es poden quantificar i mapejar a escales cada vegada més grans utilitzant tècniques de teledetecció. El problema d'aquesta aproximació és que sovint es fan servir trets fàcils de mesurar (la densitat de la fusta o característiques estructurals de les fulles en el cas de les plantes) sense avaluar fins a quin punt aquests caràcters ens ajuden a entendre i predir la resposta dels organismes al canvi global.

Per avaluar fins a quin punt els trets funcionals són capaços de predir el creixement dels arbres als boscos catalans, vam mostrejar 90 parcel·les de bosc (15 per espècie) dominades per sis de les espècies forestals més abundants a Catalunya: el pi roig (Pinus sylvestris), la pinassa (P. nigra), el pi blanc (P. halepensis), el faig (Fagus sylvatica), el roure martinenc (Quercus humilis) i l’alzina (Q. ilex). Aquestes parcel·les les vam distribuir de manera que cobrissin el gradient de disponibilitat d’aigua ocupat per cadascuna d’aquestes espècies a Catalunya, i aprofitant la xarxa de l’inventari forestal nacional espanyol, de manera que podíem estimar retrospectivament el creixement de tots els arbres mesurats durant els darrers 15 anys.

A diferència de la major part d’estudis previs, el nostre treball es focalitza en entendre el valor predictiu dels trets funcionals tant entre espècies com entre individus i poblacions de la mateixa espècie. Igualment, a la llista de trets funcionals clàssics afegim una sèrie d’atributs relacionats amb el transport d’aigua i la resposta a la sequera, que esperem que siguin especialment rellevants en un context mediterrani.

Tot i que els nostres resultats mostren que efectivament aquests atributs són tant o més importants que els trets funcionals clàssics, la conclusió més important és que cap dels trets estudiats permet predir el creixement dels arbres amb un mínim de precisió. Això es deu al fet que els trets covarien entre si de maneres complexes i sovint mostren respostes compensatòries al llarg del gradient ambiental estudiat. El repte, doncs, és entendre millor la coordinació dels diferents trets a nivell d’individu per millorar la nostra capacitat de predir la resposta dels boscos a canvis en el clima.