Fins quan, el silenci de la Universitat?

30/11/2020

Estem d’aniversari. Compleix 1 any el Severe Acute Respiratory Syndrome CORonavirus Desease 2019 (encara que només sigui una vegada, anomenem-lo pel seu nom de fonts); la malaltia que genera aviat el farà, l’any. Aviat farà un any que les universitats presencials estan pràcticament tancades a la docència. Anecdòticament s’hi va poder accedir entre el 15 de setembre i el 15 d’octubre; ara, encara més anecdòticament, s’hi poden fer les classes de pràctiques stricto sensu i els exàmens. Així ho estableix la darrera resolució del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya per als quatre trams de desescalada. Cap canvi a la vista. 

«Si fóssim un país ric» ha afirmat el Dr. Argimon «continuaríem tancats». Les universitats ho estan. Com que no som un país ric, obrim. Obrim què? Restaurants, bars, gimnasos, centres comercials, botigues de proximitat, franquícies, negocis d’estètica. Res a dir. No som un país ric, en conseqüència, hem de fer front a una paradoxa: no ens podem permetre ajuts econòmics significatius als sectors afectats ni ens podem permetre que s’ensorri l’economia i arrossegui el món laboral. És curiós, però, com justifiquem algunes obertures: aquest cap de setmana hem llegit a la premsa que les estacions d’esquí obriran; els telecadires i les cabines es consideren mitjans de transport i els podem omplir com si es tractés d’un metro. Endavant, doncs, obrim. Què més obrim? Els espais culturals (aquests ja amb més reticència, de manera incomprensible): cinemes, teatres, museus, sales de concert (petites; les grans, amb restriccions difícils d’entendre), escoles de música. Endavant també, i tard que arriba. Què més? Llocs de culte, en aplicació del dret fonamental a la llibertat religiosa. D’acord. 

I de la Universitat, què en fem? Doncs no gaire res: pràctiques i exàmens, sense perspectiva de canvi. Les classes de teoria, a casa. Com que sembla que la universitat no generi activitat econòmica (error) ni que sigui un bé cultural ni que es pugui acollir al dret fonamental a l’educació (que es reserva per a les etapes obligatòries), doncs, mantinguem-la tancada. Pràctiques i exàmens, i llestos. En cap dels quatre trams definits de desescalada es contempla la recuperació de cap altra docència presencial. En cap forma: ni amb un percentatge màxim per facultat, ni amb una priorització de la docència dels primers cursos, ni amb una rotació. Res: pràctiques i exàmens, ras i curt. 

I què en diu la Universitat? Res. Ves què hem de dir, no som objecte d’interès ni per als mitjans de comunicació. ¿Em podríeu fer un recull de notícies ‘universitàries’, que no siguin les lògiques aparicions d’investigadors i investigadores parlant de la pandèmia? Cap cot, ben aixoplugat en el paraigua de la responsabilitat institucional. Però és precisament la responsabilitat institucional com a servei públic que és la Universitat -i, sí, essencial- la que ens hauria de fer treure el cap, i aixecar el dit i la veu. Les persones que ens hi fem càrrec de la docència i la recerca no estem afectats pels ERTO, no tenim el perill de perdre la feina, no hem deixat de percebre la mesada; per això som un servei públic. Però, també per això hauríem de reclamar un tracte semblant a altres serveis públics essencials, no us sembla? 

Tots els sectors s’han fet sentir. En canvi, no hem sentit la veu pública de rectors i rectores. Si més no, per fer palès l’escamoteig que s’està produint en la formació del 40% de joves entre els 18 i el 24 anys. Sí, la veu s’ha deixat sentir en les instàncies comunes -gairebé privades- de govern universitari del país, les comissions del Consell Interuniversitari de Catalunya, però amb to de conclave: baix, versallesc i gairebé secret. Tampoc no hem sentit la veu del Conseller d’Empresa i Coneixement, que sí reclama ajuts per als sectors empresarials, parlant de la Universitat; tampoc la del ministre d’Universitats. I tothom ens amenaça ja amb la tercera onada, en acabar les vacances de Nadal, quan arribi el darrer tram de desescalada. I ja hi tornarem a ser. A casa. 

En una universitat amb vocació presencial, l’ensenyament no presencial és un greuge, que cal revertir en la mesura que sigui. Els estudiants de segon curs de totes les titulacions ja n’hauran fet un de virtual; els de primer van pel mateix camí, després d’haver patit el confinament en els darrers mesos de segon de batxillerat. Com ens adverteixen epidemiòlegs i epidemiòlogues, el jovent i la canalla són els menys vulnerables a la malaltia; com ens adverteixen sociòlegs i psicòlegs, el jovent i la canalla són els més vulnerables als danys anímics. L’espai de socialització que representa la universitat per a molts d’ells ha desaparegut, i ara ens hem adonat de la seva importància. Per raons econòmiques, recuperem el de bars i restaurants. Per manca de raons tangibles immediates, no recuperem el de les universitats. 

La universitat ha estat un lloc segur. No s’hi han produït contagis massius, ni tan sols comunitaris. A la UAB, amb 30.000 joves de grau i màster, només s’ha confinat un grup. A les escoles i instituts, el dia 28 de novembre, de tancats, hi ha 2 centres (0,04%) i 866 grups (1,2%). Les estudiants i els estudiants, en la seva tasca discent, no són més responsables de la transmissió que altres col·lectius socials; en són, com tota la societat, les víctimes. No poden ser elles i ells els més assenyalats i perjudicats. 

Si el perill que ens impedeix de recuperar un mínim de presencialitat a les aules -amb totes les precaucions i ‘progressivitat’ que calgui- és la mobilitat en un transport públic massificat, doncs cerquem formes de minimitzar-lo. Rotació, progressivitat, priorització. No se’ns pot aplicar una restricció de la mobilitat durant la setmana, que no s’aplica a treballadors i treballadores; perquè estudiar és una de les formes de ‘treball’ dels nostres universitaris i universitàries, en molts casos la principal. 

És cert que aquest virus té un comportament molt agressiu en segons quines persones; que cal tenir-li molt i molt respecte; que cal actuar amb molta prudència en els entorns de socialització àmplia. Podeu afegir a la llista molts més ‘ques’. És veritat també que en la comunitat universitària, com arreu, hi ha persones en situacions de gran vulnerabilitat que tenen por, amb raó. Reconegut això, la universitat no pot desaparèixer del mapping de les mesures de desescalada; ens cal un marc normatiu que ens permeti augmentar la presencialitat. I sobretot a les facultats d’Humanitats i de Ciències Socials, mancades en general d’aquest bé -tan preuat ara- que són les pràctiques de laboratori. La universitat prudent, discreta, transparent, silenciosa, fins quan?

Joan Carbonell Manils 

Degà 

Facultat de Filosofia i Lletres 

Universitat Autònoma de Barcelona 

Bellaterra (Cerdanyola del Vallès) a 30 de novembre de 2020