UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

El desert d'Atacama, ubicat principalment al Nord de Xile, sol ser conegut com la zona més àrida del món. Està habitat des de fa milers d´anys per diversos grups indígenes que han desenvolupat una gestió emblemàtica de la zona. Sota les seves terres seques flueixen masses d'aigua subterrània que s'han acumulat des de la glaciació, fa més de 12 mil anys. Alhora, aquesta regió és el centre d'una de les reserves de recursos minerals més importants entre els quals destaquen el coure, el molibdè, el liti i altres minerals.

Al començament de la dècada de 1970 Xile va començar, per imposició de la dictadura de Pinochet, a ser preparat com a laboratori de polítiques neoliberals, cosa que va desencadenar en una constitució encara vigent que va privatitzar els béns públics, les empreses estatals, i va exacerbar la noció d’allò privat a tota la societat. Xile es va convertir en líder d'aquest model amb escasses normes per a la protecció ambiental i amb una política d'aigua que va permetre la capitalització. Com a resultat, el model econòmic va facilitar que alguns dels majors projectes de gran mineria de coure del món comencessin a instal·lar-se al desert d'Atacama al voltant de la dècada de 1980, convertint Xile en un dels principals exportadors.

La irrupció de la mineria a la regió va començar a produir conflictes entre les comunitats locals i a posar estrès en els recursos hídrics. Per donar una estimació, l'assignació d'aigua per a les empreses mineres és fins a quatre vegades més gran que la utilitzada per al consum domèstic. De fet, un dels projectes miners té permisos d'extracció per a més de 446.000 litres per hora. Per aquesta raó, el principal aqüífer de la zona n'ha augmentat l'ús en més d’un 1.800 %. El problema de les aigües al desert és que la taxa de recàrrega està en nivells baixos o nuls, per la qual cosa les reserves estan en greu perill. Aquesta és la principal equació per la qual hi ha consens per definir que al desert d'Atacama hi ha una crisi hídrica. Malgrat això, descobrim que aquest diagnòstic s’entén de manera diferent pels grups humans que l'habiten. Per conèixer en profunditat aquest fenomen hem desenvolupat una investigació etnogràfica a Mamiña, una comunitat indígena quítxua ubicada a pocs quilòmetres d'un projecte miner (veure figura). Hem conviscut amb la comunitat durant més de sis mesos amb la intenció de comprendre a través de les seves pràctiques i discursos com interactuaven amb els problemes de la crisi.

Mapa de l’àrea d’estudi. Font: elaboració pròpia.

Els nostres resultats han estat concloents en dos nivells del problema. Des d'un enfocament macro, descobrim que la crisi té problemes de maneig més amplis. En primer lloc, se segueix mantenint el model privat de gestió de l'aigua i les lleis de protecció ambiental i indígena són tangencials, per la qual cosa les comunitats mai no van ser consultades a l'inici dels projectes. En segon lloc, la institució governamental encarregada de la gestió de l'aigua té problemes a gairebé totes les estacions de monitorització de la zona, no hi ha un protocol establert per a la presa de mostres i la majoria no compleix els estàndards per al correcte mesurament de les aigües. A nivell microsocial, entre altres troballes, vam establir que les empreses mineres han generat clientelisme entre les comunitats en fer-se càrrec de necessitats a què l'Estat no arribava, per exemple, obres públiques com poden ser camins o places. Amb el temps, han sorgit algunes normes que obliguen les empreses a fer estudis d'impacte ambiental, però tenen la possibilitat de compensar econòmicament el dany ambiental, cosa que ha provocat divisions entre les comunitats respecte dels diners lliurats. Per altra banda, les comunitats tenen una relació diferent amb els problemes hídrics. Mamiña, malgrat estar al cor del desert d'Atacama, sempre ha mantingut l'accés a les seves aigües i és una de les poques comunitats que ha registrat el seu dret d'usdefruit sense negociar-los amb les empreses, cosa que ha produït una bombolla de seguretat entorn de la crisi que afecta la zona.

Les troballes ens permeten ampliar alguns aspectes sobre la crisi. En primer lloc, la crisi mundial de l'aigua no només està relacionada amb una qüestió biofísica de disponibilitat i explotació, i encara que també és el resultat d'un problema de governança, fins ara no s'ha considerat que la crisi de l'aigua també es construeix socioculturalment a partir de les particularitats i els significats que cada grup humà li pot donar. Per tant, l'anàlisi de la crisi s'ha d'articular amb les interseccions de l'economia, la política i la història i sempre des d'un enfocament situat ja que no hi ha cap altra manera d'aproximar-se als problemes quotidians que afecten els grups humans. Finalment, Xile, fa uns dies, va rebutjar una nova constitució que li hagués permès fer front a aquests problemes, però la permanència de la vella constitució que exacerba la importància de la propietat privada fa insubstancial qualsevol instrument jurídic centrat en el benestar social comú.