• Portada
04/2013

Anatomia de la dispersió urbana a Barcelona

La dispersió urbana és un greu problema econòmic i ambiental per les grans ciutats com Barcelona ja que encareix els serveis públics i augmenta el cost energètic. Malgrat diversos treballs anteriors ja havien tractat aquest tema, un estudi elaborat a la UAB l'aborda ara més profundament arribant a la conclusió que, en els últims anys, per una banda, la població s'ha dispersat i la densitat ha caigut però, per l'altra, Barcelona és ara una regió urbana més ben comunicada i estructurada del que ho era fa 20 anys.

La dispersió urbana (sprawl) és un dels principals problemes econòmics i ambientals de les grans ciutats: encareix el subministrament de serveis públics, obliga a llargs desplaçaments entre el lloc d'habitatge i el de treball, dificulta l'oferta de transport públic, incideix de forma positiva en el consum d'energia, en les emissions de CO2 i en la petjada ecològica, i suposa una seriosa amenaça pels ecosistemes locals.

El problema de la dispersió urbana a Espanya no es pot entendre sense tenir present les necessitats de sòl vinculades a l'àmplia oferta immobiliària -una bona part de naturalesa especulativa- que pretenia donar resposta a una demanda d'habitatge desbocada. La desregulació del sòl, les expectatives de valoració dels immobles, el blanqueig de capitals o la manca d'expectatives per part dels agricultors expliquen l'elevat consum de sòl que s'ha donat a Espanya durant els últims vint anys.

Diferents estudis han abordat el problema de la dispersió urbana a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), que consta de 164 municipis i 4.7 milions de persones. El problema d'aquests treballs és que només solen ocupar-se del ritme de consum de sòl per a fins urbans, quan la dispersió urbana és un fenomen de naturalesa polièdrica que requereix una anàlisi més profunda.

La literatura especialitzada detecta almenys 5 dimensions diferents de la dispersió urbana: a) baixa densitat, b) descentralització, c) desconcentració, d) discontinuïtat ie) desestructuració. Els resultats obtinguts indiquen que, entre 1986 i 2001, el consum de sòl urbà a la RMB ha estat gairebé tan intens com en altres ciutats espanyoles com Madrid o València, de manera que la densitat de població i la densitat d'ocupació mitjana han caigut. D'altra banda, població i ocupació s'han descentralitzat i desconcentrat.

En contrast amb això, la RMB ni s'ha fragmentat ni tampoc desestructurat, sinó tot el contrari. En l'actualitat, l'RMB és una regió urbana més contínua i millor estructurada a partir de les infraestructures de transport i els centres d'ocupació que en el passat recent. Tot i això, l'elevat consum de sòl suposa un atemptat evident sobre la sostenibilitat global del model espacial de l'RMB.

Ivan Muñiz

Referències

Ivan Muñiz, Miquel-Angel García-López. “Anatomía de la dispersión urbana en Barcelona” Revista Eure, nº 116, pp. 191-221, 2013.

 
View low-bandwidth version