La vegetació entre illes esdevé més similar tan bon punt les habiten els humans
Un equip de recerca liderat per la UAB i les universitats de Southampton i de Bayreuth demostra que l'arribada de l'ésser humà va desencadenar, fa 3.000 anys, un procés d'homogeneïtzació de la flora d'illes de la regió biogeogràfica d'Oceania, amb el consegüent impacte per als seus ecosistemes. L'estudi indica també que la complexitat topogràfica, i especialment l'altitud, serien factors protectors contra aquest procés.
La recerca ha estat liderada per Sandra Nogué, investigadora del Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia de la UAB i del CREAF, Nichola Strandberg, de la Universitat de Southampton, i Manuel Steinbauer, de la Universitat de Bayreuth. Publicada a Nature Ecology and Evolution, també hi han col·laborat investigadors d'Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units.
En el treball els investigadors han analitzat 5.000 anys de tendències de la vegetació en 13 illes del Pacífic Sud que ocupen un gradient de 8.300 quilòmetres a partir de registres de pol·len fòssil de 15 jaciments, i han comparat la seva composició florística abans i després que els humans les colonitzessin.
Els resultats indiquen que la singularitat florística s'ha reduït en els últims 3.000 anys en els nombrosos grups insulars que hi ha a la regió, en clara coincidència amb les migracions humanes, i que la vegetació en la majoria de les illes es torna més similar quan això passa, en un procés denominat homogeneïtzació, a causa d'accions com la introducció de plantes i animals forans, l'agricultura o la construcció d'assentaments.
Els humans de la cultura neolítica lapita van ser els primers a traslladar-se al Pacífic Sud, i ho van fer en dues etapes. La més important va ser a l'oest de Polinèsia, Melanèsia i Samoa, fa entre 3.500 i 2.800 anys. Posteriorment, fa entre 1.000 i 700 anys, els humans es van dispersar cap a l'est, a la resta d'illes com la Polinèsia francesa i Rapa Nui, al nord a Hawaii i al sud a Aotearoa (Nova Zelanda). Cap illa no havia estat habitada prèviament.
El treball mostra també que les zones més complexes topogràficament i situades a més altitud tendeixen a mostrar una menor homogeneïtzació florística, perquè la dificultat d'accés hauria reduït les probabilitats de sofrir l'impacte humà.
“Els nostres resultats demostren que l'assentament humà inicial va ser el principal impulsor de l'homogeneïtzació florística. L'estudi l'hem fet al Pacífic Sud, però hi ha centenars de milers d'altres petites illes a tot el món per a les quals també pot ser rellevant. Ens permet comprendre millor l'impacte humà en el canvi de la biodiversitat i les conseqüències del procés d'homogeneïtzació en la composició de les comunitats vegetals insulars i en les funcions ecològiques i els serveis que aquestes presten”, assenyala Sandra Nogué, que dirigeix el projecte ERC «Island Time-Lines to quantify biodiversity change» (TIME-LINES) a la UAB i ha coordinat l'estudi.
Els investigadors destaquen que les tendències futures de similitud de la flora a la regió estudiada, així com en altres grups insulars, dependran dels nivells de modificació continuada dels ecosistemes per l'home, de les taxes d'introducció d'espècies no autòctones i de les taxes d'extincions i extirpacions d'espècies.
“És necessari disposar de registres paleoecològics llargs i estandarditzats que puguin integrar-se amb les observacions ecològiques modernes per comprendre plenament els ecosistemes insulars moderns i gestionar-los eficaçment”, conclou Nichola Strandberg, investigadora de la Universitat de Southampton i primera autora de l'article.
Article: Nichola A. Strandberg, Manuel J. Steinbauer, Anna Walentowitz, William D. Gosling, Patrícia L. Fall, Matiu Prebble, Janelle Stevenson, Janet M. Wilmshurst, David A. Sear, Peter G. Langdon, Mary E. Edwards & Sandra Nogué. Floristic homogenization of South Pacific islands commenced with human arrival. Nat Ecol Evol (2024). https://doi.org/10.1038/s41559-023-02306-3